Al Vendrell hi ha una cosa que funciona a la perfecció: posar multes als usuaris dels patinets elèctrics. Una altra cosa ben diferent és cobrar-les. Aquí, el sistema ja no corre; s’atura.
Durant el període 2025, l’Ajuntament ha desplegat un discurs ferm contra l’incivisme sobre rodes. Missatges de control, d’ordre, d’autoritat. Una narrativa pensada per traslladar a la ciutadania la sensació que s’actua i que es fa amb contundència. I, efectivament, si un es queda en la primera capa de la dada, la cosa impressiona: 507 sancions tramitades i més de 103.000 euros en multes.
El problema apareix just després, quan s’aprofundeix a les dades.
D’aquestes 507 sancions, només 129 han estat pagades (25%). Si es mira els diners, el contrast ja no és cridaner, és directament demolidor: tot just s’han recaptat 13.210 euros (12,7%). Més de 90.000 euros continuen a l’espera de ser cobrades bloquejades a la maquinaria de l’administració.
I és aquí on el relat comença a fer aigües.
Perquè sancionar no és governar. Cobrar sí que forma part de governar. El primer genera titulars; el segon genera resultats. I quan el segon falla de manera sistemàtica, el primer queda reduït a una escenificació.
El govern municipal encapçalat per Kenneth Martínez insisteix a projectar una imatge de fermesa. Però els números no entenen de discursos: tres de cada quatre sancions no es paguen (75%). Amb aquesta proporció, la suposada contundència perd pes i la dissuasió es dilueix. Perquè el missatge que acaba circulant pel carrer no és “vigila, que et multaran”, sinó un de molt més perillós: “encara que et multin, probablement no passarà res”.
No és un fenomen aïllat ni nou. Ja va passar amb les sancions vinculades al botellot, on amb prou feines es va arribar a cobrar al voltant d’un 15%, mentre que un volum molt significatiu d’expedients ni tan sols havia completat la seva tramitació administrativa. És a dir, no només no es cobraven, sinó que ni tan sols havien arribat al punt en què es podien cobrar. Ara, amb els usuaris de patinets, el patró no només es repeteix, sinó que es consolida.
El president de la Federació Xarxa Vendrellenca, Antonio Garcia, ho resumeix amb una claredat poc habitual en el llenguatge institucional:
“Aquí no estem discutint si cal sancionar més o menys. Estem parlant de si l’Ajuntament és capaç de fer complir el que decideix. Perquè si no ho és, el problema no és dels ciutadans, és del sistema.”
I afegeix:
“S’està venent fermesa quan en realitat el que hi ha és una execució molt dèbil. Posar multes que després no es cobren no és gestionar, és aparentar. I quan la gent percep que les sancions no tenen conseqüències reals, l’efecte dissuasiu desapareix.”
Garcia remata amb una idea que apunta directament al nucli del problema:
“Es prioritza allò que llueix —les xifres de denúncies—, però es descuida allò que importa —el resultat final—. I el resultat és que tres de cada quatre multes no es paguen (75%). Amb això és impossible sostenir cap discurs d’eficàcia.”
Les causes poden ser diverses —dificultats d’identificació, procediments que s’allarguen, manca de capacitat executiva—, però el resultat és únic: un sistema que arrenca amb força i es desinfla al final. I en política municipal, el que compta no és com comença una sanció, sinó com acaba.
Perquè aquí convé anticipar la resposta habitual: que el cobrament no depèn directament de l’Ajuntament, que correspon a organismes com BASE i que, per tant, ells “han fet la seva feina”. És cert… però és una veritat incompleta. L’Ajuntament sap perfectament a qui està sancionant i coneix també les dificultats reals perquè aquestes sancions s’acabin cobrant. I, així i tot, construeix el seu missatge públic sobre xifres que, en gran manera, no es materialitzen.
Aquí hi ha el nucli del debat. No en qui executa el cobrament, sinó en com es presenta la realitat. Perquè anunciar més de 100.000 euros en sancions quan només se n’ha ingressat un 12,7% no és una qüestió menor: és convertir una dada parcial en un relat triomfalista.
La síntesi és tan simple com incòmoda: moltes denúncies, poques conseqüències; molt anunci, poc resultat. I quan això passa, la política pública deixa de ser gestió per convertir-se en aparador. I l’aparador, quan es mira de prop, es veu buit.
Quan només es cobra el 12,7%, la resta no és gestió: és propaganda.
About The Author
